Savouè

De Vouiquipèdia, l’enciclopèdia abada.
Cél articllo est ècrit en arpetan supradialèctâl / ORB lârge. Lo blâson panarpetan


Savouè
Coordonâs geografiques 45° 34′ 12″ bise, 5° 54′ 42″ levant

La Savouè est una règion tradicionèla du sud-èste de la France, a la frontiére de l'Italie, divisâye enqu'houé en doux dèpartements (Savouè et Hiôta-Savouè). Son ancièna capitâla est Chambèri.

Situâye u côr de la chêna arpina, la Savouè fut rapondua dèfinitavament a la France en 1860. Ses limites naturèles sont : u cuchient, lo cors du Guièrs et celi du Rôno ; a la bise, lo lèc Lèman ; u levant et u miéjorn, les crètes des Ârpes tant qu'a les Grantes Rosses et tant que na legne que longe lo Grèsivôdan pués remonte vers lo nord-èste en copant la valâye de l'Isera.

Provinces[changiér | changiér lo tèxto sôrsa]

G·eografia fisica[changiér | changiér lo tèxto sôrsa]

De la bise u miéjorn, la Savouè comprend siéx payis principâls : lo Chablès, lo Focegni, lo Genevês, la Savouè ducâla, la Tarentèsa et la Môrièna. La Savouè est constituâ per des hôts massifs entèriors, entre lo moyen Rôno et l'Italie, d'un fllanc et de d'ôtro du Selyon arpin : Vanouèsa, Bôfortin, Mont-Blanc, fllancâs, u cuchient et a la bise, des massifs prèarpins, matos et bouesiês, des Bôges, du Genevês et du Chablès, que dominont la règion yô cole lo Rôno entre des plês dèrivâs du Jura (Salèvo, Vuache, Grôs-Fongs). U levant s'ôvront les colidors de la Môrièna et de la Tarentèsa. Les cols pèrmètont la comunicacion avouéc les valâyes italiènes : cols du Mont-Cenis, de l'Iseran et du Petiôt-Sant-Bèrnârd. La Cllusa de Chambèri, ocupâ per lo lèc du Borgèt, constitue un chemin de passâjo entre l'Isera et lo Rôno. Lo climat est molyê et rudo en montagne (nê abondanta en hivèrn).

Èconomia[changiér | changiér lo tèxto sôrsa]

La Savouè vivét tant qu'u XIX° sièclo de la tèrra divèrsa por megiér, u pied des rependues assolelyêes, de l'èlevâjo avouéc l'inarpant et de l'artisanat (tessiê, travâly du bouesc, du cuér, des mètâls). Mas cetes activitâts nurréssant pas prod na populacion trop nombrosa, les gens devant èmigrar : por un temps (jornaliérs agricolos, ramonors, colportors, bucherons) ou por tojorn (comèrçants).

U jorn d'houé, l'èlevâjo est devegnu lo premiér, tandis que les cultures espècialisâyes (hortolâjo, forrâjo, vegne) réstont solament dessus lo fond plan des valâyes. Mas l'uvèrtura de la Savouè est dua a l'amènagement de ses pèrciêes naturèles (vâl du Fièr, de l'Ârva, de la Tarentèsa, de la Môrièna) et a l'utilisacion de sa pouessience hidro-èlèctrica, qu'at bolevèrsâ son èconomia. L'abondance de ses ressôrses hidro-èlèctriques alimente l'èlèctro-mètalurgie (Môrièna, Motiérs, lo Bôrg-Sant-Môris) et l'èlèctro-ch·imie. Les ôtres endustries (construccions mècaniques et èlèctriques, mècanica de prècision, agro-alimentèro, du bouesc, horlogerie) sè sont enstalâyes surtot a Chambèri, Albèrtvile, Motiérs, Modâna. L'endustrie agro-alimentèra est ben reprèsentâye ; fromâjos (y at lo Reblochon), frutiéres, salèsons, égoues (L'Èvian, Tonon). La règion fét des vins famox ; Âpromont, Chegnin, Rossèta, Gamê, entre ôtros. Lo sèctor tèrcièro sè dèvelope avouéc lo tèrmalismo (Èx, Borda (Brides), Chales, La Léchiére, Tonon, L'Èvian) et lo tourismo : de chôd-temps por la vilèjatura (parc de la Vanouèsa, lècs d'Èneci et du Borgèt, arpinismo), d'hivèrn (sports d'hivèrn). L'organisacion des Juès Olimpicos d'hivèrn de 1992, inôgurâs a Albèrtvela, at contribuâ a la promocion de la règion (amèlioracion des rotes, prolongement de l'ôtorota por dèsengorgiér Motiérs, la pôrta d'accès des Três-Valâyes). 

Démografia[changiér | changiér lo tèxto sôrsa]

Démografia de la Savouè dês l'Anèccion
Tèritouéro 1861 1911 1946 1975 1990 1999 2007
Savouè d’Avâl 259 181 237 447 226 053 305 109 348 261 373 350 403 500
Savouè d’Amont 255 883 247 492 263 345 447 794 568 286 631 963 693 000
Savouè 515 764 484 939 489 398 752 903 916 547 1 005 313 1 096 500
Sorces : INSEE/ Hebdo Eco de los Payis de Savouè (1998), « Dossiér Esplojion démografica des 2 Savouè »

Histouère[changiér | changiér lo tèxto sôrsa]

Du VII° u V° sièclo devant J.-C., l'envasion des Cèltos Alobroges refôle dens les hôtes valâyes los Liguros. Dês 121 devant J.-C. les Romens somètont los Alobroges et, mâlgrât lor rèsistence, avegnont a los fére entrar dens la Provincia Romèna. La futura Savouè fôrme adonc un important nuod rotiér aduisent de l'Italie tant qu'a Geneva et a Vièna. L'èvangèlisacion du payis at étâ prod tardiva (formacion des diocèses de Geneva et de Grenoblo, pués de Môrièna). U IV° aprés J.-C., lo tèrmo de Sapaudia (Savouè) aparêt por lo premiér côp. En 443, Ècio (Aetius), ch·èf de la milice romèna des Gôles, cantone dens la règion los Burgondes, u titro de fèdèrâs de Roma. Celos-ce fôrmont un royômo a la chête de l'Empiro romen d'Occident, que sa capitâla est Geneva, mas que chêt entre les mans des felys de Clovis (534). Pendant lo dèmembrement du royômo de Charlomagno, la Savouè revint a Lotèro u trètâ de Vèrdun (843).

La mêson de Savouè. La Savouè revint adonc u royômo de Provence (879), pués a celi de la Borgogne Transjurana (888), et, enfin, u segond royômo de Borgogne (934), que rapond los doux prècèdents et sè mantint pendant un sièclo. Les envasions sarragines et hongrouèses des IX° et X° sièclos vont dèvastar lo payis. Rodolfo III, enfin, est contrent d'abandonar sa corona a l'emperor Conrad II ; a sa môrt (1032), lo segond royômo de Borgogne, avouéc la Savouè, est rapondu u Sent Empiro romen gèrmanico. En veré, ceta union est purament simbolica : les fèodâls –surtot avouéc les comtos de Geneva a la bise, et la famelye d'Humbèrt des Blanches Mans u miéjorn et u cuchient– réstont en fêt mêtros du payis.

La famelye d'Humbèrt des Blanches Mans apond la Savouè dessot son ôtoritât. Dês 976, el prend lo comtât de Savouè et y apond a châ pou celos de Sent-Môris, de Bèlê, du Vâl d'Aouta, de Sion. U XI° sièclo, les provinces de la Môrièna, du Chablès, de la Tarentèsa et de la Mârche de Turin assiètont la mêson de Savouè de pârt et d'ôtra des Ârpes, qu'el comande dês adonc lo passâjo.

Los ôrdres religiox (principâlament los Cistèrciens) contribuont, u XII° sièclo, a la Renèssance èconomica du payis. La pèrioda que s'ètend du XIII° u XV° sièclo vêt los comtos de Savouè acrêtre l'ètendua de lors possèssions : Vôd, Valês, Chambèri (acquis en 1232), Piemont et Lombardie. U XV° sièclo, lo comtât de Geneva et lo Piemont sont rapondus dessot l'ôtoritât de la Savouè, lyé qu'est èlevâ en duchiê, en 1416, per l'emperor Sigismond, u profit d'Amèdê VIII. Lo Piemont nen est lo côr, la Savouè adonc n'est pas més qu'una possèssion "segondèra".

Les ambicions italiènes. A comptar du XVI° siècle, les ambicions italiènes de la dinastie l'empôrtont et la dècadence savoyârda comence : pèrda de Geneva ; ocupacion de la Savouè per la monarch·ie francêsa, de 1556 a 1559 ; a ceta data, lo trètâ du Câtiô-Cambrèsis rend la Savouè ux ducs de Savouè. En 1601, u trètâ de Liyon, Hanri IV obtint, contre la cèssion de Saluço, la Brêsse, lo Bugê, lo Vâlromê et lo payis de Gèx. Louis XIII envayét oncor le payis et obtint la cèssion de Pignerol (1631). Louis XIV trète la Savouè coment un Ètat vassâl, l'ocupe en 1689, pués de 1703 a 1713. Los trètâs d'Utrèct contrègnont los Francês a l'èvacuar. Los Ètats de la mêson de Savouè devegnont monarch·ie, per adjonccion du royômo de Piemont-Sardègne. Pués la Savouè est ocupâye per los Èspagnols, aliâs de la France, et retrove son endèpendance solament en 1748 (trètâ d'Èx-la-Chapèla).

La raponsura a la France. Aprés la Rèvolucion francèsa, la Savouè est rapondua doux côps a la France, en 1792 et dèfinitivament en 1860. En novembro 1792, la Savouè est anèxâye por rèpondre, siuvent lo raportor de la Convencion, Grègouère, a l'apèl de la soverènetât nacionâla et dens l'entèrêt de la Savouè et de la France. El fôrme adonc lo dèpartement du Mont-Blanc et una partia de celi du Lèman. Mas, dês lo mês de fevriér que siut, lo mècontentement sè fét jorn, prolongiê pou aprés per des rebênes. La dècristianisacion gâgne la France, et lo cllèrgiér savoyârd manifèste adés més son oposicion, pués los ôrdres de levâyes militères rencontront des dificultâts qu'ôgmentont.

Arriér-més, aprés la signatura du trètâ de Paris (1796), yô lo rê Victor-Èmanuèl Iér cède la Savouè et Nice, la dominacion francêsa s'enstale més solidament, favorisâye per un cèrtêna envolâye èconomica, surtot de 1800 a 1801. Aprés cen divèrses oposicions sè manifèstont : rèsistences acrèssues a la conscripcion, hostilitât u mantin des enstitucions rèvolucionères entretegnua per lo cllèrgiér et lo nôblos surtot. En mê 1814, u premiér trètâ de Paris, Victor-Èmanuèl Iér retrove la partia orientâla (Chablès, Fôcegni, Tarentèsa, Môrièna), le cuchient est lèssiê a Louis XVIII. Lo segond trètâ de Paris (novembro 1815) rend tota la Savouè u royômo de Piemont-Sardègne, d'ense il rètablét l'unitât et lo retôrn a la monarch·ie tradicionèla. Mémo se na cèrtêna oposicion sè fôrme entre 1815 et 1848, les mouvements d'agitacion (1830-1834) réstont sen importance et les idês libèrâles (1847) progrèssont pou. Ples sèriosa, mas fenéssant per na vèsta, l'èquipâye des ovriérs rèpubliquens lyonês, que ocupont Chambèri en mârs-avril 1848 (èxpèdicion des Voraces), est pas sen consèquences. El balye u payis, d'alyor pou sensiblo ux èlans italiens por la libèracion de la pèninsula, l'emprèssion que lo govèrnement de Turin at pas ren fêt por lo dèfendre. D'ôtra pârt, el acrêt l'hostilitât des consèrvators catolicos a tota entreprêssa rèpubliquèna francêsa ; arriér-més, el aprèste cetos dèrriérs a balyér lor adèsion a una anèxion de la Savouè a la France quand ceta-ce serat passâ dessot un règimo empèriâl. La quèstion de la raponsura a la France est règllâye solament en avril 1860, per lo trètâ franco-italien du 24 mârs 1860, sanccionâ per lo plèbiscite du 22 avril (politica des "compensacions" menâye per Napoléon III, que sotint l'unificacion italièna). La Savouè est adonc divisâye en doux dèpartements : la Savouè et la Hiôta-Savouè.

Vêre tot-pariér[changiér | changiér lo tèxto sôrsa]

Bibliografia[changiér | changiér lo tèxto sôrsa]

  • Bernard Demotz : 1000 ans d'histoire de la Savoie . La Maurienne, 2008.
  • Bernard Demotz : Le comté de Savoie du XIémo au XVémo siècllo . Pouvoir, château et État au Moyen Âge, Geneva 2000.
  • Bernard Demotz : Les comtes qui en 400 ans firent la Savoie, Chambèri 1987.

Liyen èxtèrno[changiér | changiér lo tèxto sôrsa]