Ètats de Savouè

De Vouiquipèdia, l’enciclopèdia abada.
Cél articllo est ècrit en arpetan supradialèctâl / ORB lârge. Lo blâson panarpetan


Pâge d’éde sus l’homonimia Por los articllos homonimos, vêde Savouè.

Los Ètats de Savouè ou ben Ètats de la mêson de Savouè, étot apelâs aprés 1720 « Ètats sârdos » (Stati Sardi en étalien), sont des parlaments que pèrmètont de qualifiar les difèrentes possèssions tèrritoriâles ux comtos, pués ducs de Savouè, que sont a la mêson de Savouè, dês lo XIémo siècllo tant qu’a l’unitât italièna (1861).

Histouère[changiér | changiér lo tèxto sôrsa]

Dês lo XIémo siècllo, la mêson de Savouè rassemblat des tèrritouèros dens les Ârpes, avouéc Humbèrt Iér de les Blanches-Mans († vers 1056), que possèdâve les comtâts de Bèlê, de Sion et de la Vâl d’Aoûta.

Sotegnu per l’emperor Conrad II lo Salico, ètendét son povêr sus la Môrièna, la Tarentèsa, lo Chablès et lo Piemont. Son fely Odon Iér mariat Adelayida de Suisa, l’héretiére du marquisat de Turin (que comprend Suisa, Ivrèa et Pignerol). La politica habila que la Savouè at menâ vis-a-vis de sos grants vesins (France, Alemagnes, Italie) lui pèrmetét d’aquerir des tèrritouèros dens lo Piemont, asse-ben dens lo payis de Vôd et lo Valês. En 1232, lo comto Tomâs Iér fesét de Chambèri sa capitâla ; son fely, Pierro II, dét lo « Petiôt Charlemagno », tornat organisar sos Ètats, que pregnant de l’importance.

La mêson sè divisat adonc en doves branches, la seconda gâgnét lo Piemont (1245-1418). Los comtos de Savouè sè verieront vers l’Italie, aprés avêr enstalâ des frontiéres novèles entre lor payis et lo Dârfénât, vegnu francês en 1355. Pués Amèdê VI et Amèdê VII anèxéront lo Vâlromê, Vèrcely, et achetéront les comtâts de Nice et du Genevês. Amèdê VIII que règnét dês 1391 tant qu’a 1440, fut fêt duc en 1416 et pués vegnét Papa avouéc lo nom de Felix V (1440-1449).

Lo siècllo aprés fut un temps de dècadence et de tutèla francêsa. Los Confèdèrâs s’emparéront des tèrritouèros du bachèt lèmanico en 1536, et la France ocupat la Savouè lyé-mémo, por s’assiurar lo passâjo vers l’Italie. Aprés la victouère de Sent-Quentin en 1557, ux fllancs des Èspagnols, et los trètâs du Câtiô-Cambrèsis (1559), de Losena (1564) et d’Évian (1569), lo duc Èmanuèl-Felibèrt recuvrét la Savouè, lo payis de Gèx, lo Genevês sen Geneva et lo Chablès. Aquerét Tenda et Onelya, en Italie, ètablessét sa capitâla a Turin (1562) et pués enstalat un règimo d’absolutismo favorâblo a la Contre-Rèfôrma. Son succèssor, Chârlo-Èmanuèl Iér, conquerét Saluço, mas èchouat a Geneva (« l’Èscalâda » en 1602) ; devét cèdar a la France, dens lo trètâ de Liyon (1601), lo payis de Gèx, lo Vâlromê, la Brêsse et lo Bugê.

En fassent un juè dangerox de bascula entre la France et l’Èspagne, los ducs pèrdéront Pignerol, mas gâgnéront lo marquisat de Montfèrrat (1631, 1713), Lèxandria et la Secila (èchangiêe contre la Sardègne en 1720), et pués lo titro reyâl en 1713. Los rês sârdos, que combatéront ux fllancs de la France, pués de l’Ôtriche u XVIIIémo siècllo, s’agrantéront adés u dèsavantâjo de la Lombardia. Tot-un, advèrsèros dècidâs de la Rèvolucion francêsa, pués de Napoléon, furont vencus en 1796 et viront lors possèssions continentâles anèxâyes per la France (1799). Lo rê Victor-Èmanuèl Iér, refugiyê en Sardègne, recuvrét sos Ètats, ôgmentâs de Gêna, en 1815. Chârlo-Albèrt de Savouè-Carignan, vegnu rê en 1831, s’oposat u libèralismo, mas tornat organisar lo payis, vegnu la principâla règion endustriâla d’Italie. Lo Piemont aparèsséve adonc ux uelys des patriotos italiens coment lo solèt Ètat capâblo de s’oposar a l’Ôtriche. Na constitucion libèrâla fut lé acordâ en 1848, grâce a Balbo et a Cavour. La Lombardia sè rèvoltat, apelat son vesin a l’éde, mas los doux payis furont ècllafâs per l’Ôtriche a Novara en 1849. Lo rê abdicat en favor de son fely Victor-Èmanuèl II, que règnét dês 1849 tant qu’a 1878 et rèalisat l’unitât de l’Italie.